Viure és complicat si no ets un peix en una peixera. Som éssers socials. No vivim sense un context i el nostre és una realitat caòtica, imprevisible, de vegades despietada, però també interessant, apassionant i brutal. Per sobreviure-hi ens demanen habilitats gairebé circenses: fer equilibris, fer malabars, caminar per la corda fluixa i, si pot ser, no deixar de somriure mentre intentem mantenir-nos drets. I si no ho aconseguim, potser algú ens dirà que no tenim una actitud prou positiva.
Ens han explicat que, si perseguim els nostres somnis amb prou força, podrem aconseguir allò que vulguem. Que podem tenir una vida plena, feliç i sense problemes si controlem prou bé el que passa al nostre voltant. Però la vida no funciona així. De vegades passen coses horribles fins i tot quan hem fet tot el que se suposava que havíem de fer bé. Ens cansem. Ens equivoquem. Perdem. Ens trenquem. I no sempre sabem què fer després.
La vida és difícil. Viure és complicat. M’agradaria poder dir-te el contrari. Però no puc.
El que sí que puc dir-te és que potser part de la feina consisteix precisament a entendre això. Que estar viu és aprendre a conviure amb allò que va bé i amb allò que no. Amb la felicitat i amb l’adversitat. Amb el que podem controlar i amb el que no.
Perquè quan deixem d’exigir-nos que la vida sigui diferent de la que és, potser recuperem una mica d’espai per decidir què volem fer amb ella. I potser és just aquí on comença el canvi. No perquè de sobte tot sigui fàcil. Sinó perquè deixem de lluitar contra la realitat i tornem a mirar cap a la nostra pròpia vida. I tu continues aquí. No t’has rendit.
Així que endavant. Agafa les teves velles botes. I porta només el que necessitis. Per crear, construir, destruir, saltar, cridar, dubtar, plorar, riure, aprendre, somiar…
Per viure.